Quan ja no existeixin els humans

Partint de l’especulació sobre un escenari posthumà, l’obra imagina la pervivència i readaptació d’un ecosistema on la hibridació entre matèria orgànica i tecnologia obre noves formes de coexistència. 

Aquesta simbiosi presenta una criatura en la qual hi perviu un pols elèctric que recorre arrels entrellaçades, feixos de cables corroïts i altres dispositius que s’integren orgànicament a la manera d’un aparell respiratori artificial. En aquest entorn, la llum i el so contribueixen a configurar-ne la dimensió sensible.

Quan ja no existeixin els humans es presenta com una memòria material d’un món desaparegut, on les restes biològiques i les infraestructures tecnològiques configuren un ecosistema residual que interroga les fronteres entre vida, registre i tecnologia.